Éste matí 23/3/2014 ens em apropat a la manifestació contra la planta d’animals morts que pretenen fer a la vall veïna, a la vall d’Albaida, i hem de dir que ens hem quedat impressionats de veure tanta gent, tanta vall, marxar tallant carreteres i per tant el tràfic tant de troç fins arribar al lloc on ja està excavada la fosa on està prevista la instal.lació d’aquesta planta. Xiquetes i xiquets i gent major, joves i, en fi, MOLTÍSSIMA GENT han participat en la manifestació MULTITUDINÀRIA que ha recorregut els carrers de la Pobla del duc i després ha tallat davant la cara dels policies tanta carretera, policies que no han pogut detindre evidentment els manifestants.
Ha estat un èxit de manifestació.
Al final d’aquesta s’ha llegit un text que he transcrit ací per que se’l llegiu detingudament encara que és una mica llarg potser per a llegir-lo per ací, però no ocupa ni una pàgina i mitja de foli, és llig ràpid. Ens ha agradat molt aquest text sincer que ha estat llegit davant de TANTÍSSIMA gent i vos el compartim.
I salut als qui lluiten!
Ahí va:
Bones a tots i totes!
En primer lloc felicitar l’Assemblea per organitzar aquesta marxa, i en segon agraïr de tot cor a la resta de persones la seua participació. Perquè podrien haver-se quedat en casa descansant, ahí reballats en el sofà mirant la tele, la formula 1, o fent-se una paelleta en els colegues o els familiars, o fent qualsevol cosa que se vos ocòrrega… però NO, mira per on ACÍ ESTEM! Dedicant aquest matí de diumenge per a protestar contra la imposició per part de Conselleria d’un projecte aberrant. Ací, en la Pobla del duc, tallant la carretera junt amb altres veïns i veïnes de la nostra comarca, dels NOSTRES POBLES. Tot i que açò avui està considerat com una acció il.legal que ens podria portar de vacances a Picassent.
Redéu que curiosa és la Justícia, no?… És il.legal tallar una carretera i no ho és imposar per la força un projecte que de dur-se avant podría deixar feta una merda mitja Vall… No sé jo, a l’igual serà que la gent de poble com curtets i no ho entenem, no ho pillem.
Doncs be, jo pense que encara que aquest fet puga paréixer una cosa “normal”, sense més trascendència; el que estiguem ací un dia com hui protestant i no en altre lloc cadascú a la seua; Sí que és important perquè porta implícit un missatge amb majúscules, sobretot de cara a uns temps futurs, que per desgràcia no pinten massa be -ni per als joves, ni per als majors-.Millor dit, porta implícit dos missatges, un per a nosaltres i altres per a d’ells: -Per una banda un missatge d’esperança i alegria dirigit a nosaltres, el saber que per fi estem reaccionant, que ja hem despertat, que la seua televisió, la seua educació individualista i competitiva, la seua falsa felicitat que es compra a base d’euros -amb Master Card o Visa, com deia aquella publicitat- no han aconseguit arrancar-nos les nostres arrels, la nostra identitat, l’estima per aquestes terres i muntanyes, i per això estem ací.
Per altra banda, per als “Altres”, potser açò més que un missatge siga rebut com un avís, com un toc d’atenció o inclús com una amenaça: l’amenaça de saber que no estem morts, que estem ben vius, i que d’ara en avant van a tindre-ho difícil tots eixos MONIATOS EN QUATRE DUROS que vulguen vindre ací a fer el que els done la gana. A més a més, molt més important que l’estar ací hui, és una cosa que a primera vista no es veu, però se sent: HEM COMENÇAT A TEIXIR! A teixir el què? Pues mira tio, una gran xarxa, una tela d’aranya, una xicoteta família de veïns i veïnes de la vall que tenen els suficients ovaris i collons de dir que NO A LA PLANTA o AL QUE SIGA, a la cara de qui faja falta i sense cap tipus de vergonya. I açò mola molt.
Que nosaltres som els que vivim ací i per tant some els que tenim l’última paraula, el dret a decidir el nostre futur. Que estem farts que no s’ens escolte. I com estem farts, hem començat a teixir, per a ser molts, per poder recuperar la veu, per a que ressone. I això a d’ells els fà por, vos ho jure, els acollona!
A les comarques Zapatistes de Mèxic hi ha un cartell a l’entrada que ens avisa “COMUNITAT ZAPATISTA, ACÍ MANA EL POBLE I EL GOVERN OBEEIX”, doncs be, potser aquest siga un bon exemple des d’on poder començar a caminar per a evitar que en un futur des dels despatxos de València, Madrid o Brussel.les ens impossen barbaritats com aquestes o simplement es creguen amb el dret de dir-nos el que hem de fer o com hem de viure.
Ja per acabar, m’agradaria deixar clar qui són aquestos “Altres”. Estos són els del “tren del progrés”, eixe tren que no hi ha que deixar escapar perquè soles passa una volta en la vida. Però la realitat és que cada 5 o 10 anys ens toca de nou a les portes de les nostres cases per intentar vendren’s la moto amb un nou projecte destructiu, i amb les mateixes promeses de FAENA, DINERS I UN FERRARI A LA PORTA DE CASA.
Be pues, aquest tren ja el coneguem de sobra i com diu una de les pancartes FÀ OLOR A MORT. Aquest tren està conduït per Conselleria, per polítics i banquers, per empresaris sense escrúpols que enlloc de tindre cor al pit, tenen un bloc de formigó, i per desgràcia d’alguna forma també per nosaltres. Si, les infraestructures són el reflexe del nostre model de vida actual. I ja va sent hora de que ens sentem a reflexionar. És a dir, que ens preguntem el perquè? El si realment ens beneficia este model de vida? -aquest progrés- que necessita constantment macro abocadors, de línies d’alta tensió, de AVES, de cada vegada més velocitat en tots els aspectes de la vida i després de tranquil.litzants i psicofàrmacs per a poder dormir. I en aquest cas concret també de PLANTES DE RESIDUS D’ANIMALS on poder anar a reballar dos dotzenes de tràilers diaris d’animals morts amn malalties desconegudes o de laboratòris. En fi animals que també són el designe de aquests temps, d’aquest model capitalista de producció a gran escala on el que importa no és el com ni el perquè, sinó la seua rentabilitat econòmica.
Be, i amb aquesta invitació a la reflexió acabe je, no sense abans convidar-vos a participar d’aquest gran repte- si és que realment som honestos i quan hem dit que no volem la planta a casa nostra i tampoc a casa del veí, ho deiem de veres. Un repte que passa per redefinir el concepte de progrés, per un altre que signifique el benestar de les persones però sempre amb un equilibri amb el medi, amb la natura. Un repte que passa per recuperar el control de la locomotora -del tren-, abans que ens passe pel damunt, i aleshores decidir lliurement el nostre destí. Un camí que de segur serà llarg i difícil, i que no ha començat ni acabarà quan aconseguim parar la Planta, que ho farem, el camí serà llarg i hauran de passar molts per aconseguir un canvi de model, però ací d’alguna forma ja hem començat també a caminar, a afegir el nostre granet d’arena.
UNA COMARCA, UNA FORÇA – NO A LA PLANTA DE RESIDUS D’ANIMALS
ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE!