Documental sobre la lluita veïnal contra la planta de tractament de residus animals de categoria I i II que volen imposar a la Pobla del Duc (Vall d’Albaida).
Parlem amb veïns i representants de les poblacions afectades que ens expliquen perqué no volen aquesta infraestructura
Dissabte 7 de març, 18’30 h.
Contarem amb la presència de l’autor del llibre, que ens parlarà dels continguts i després realitzarem un debat sobre el tema.
Revestides d’una capa d’alta tecnologia, les nostres societats contemporànies segueixen immerses en el procés d’industrialització accelerada que es va iniciar fa dos segles. Els problemes de la despossessió social creixent, l’organització burocràtica, l’espoli de la naturalesa, la violència i la repressió, no només no s’han resolt, sinó que s’han aguditzat fins al punt de posar en dubte la supervivència de gran part del món que coneixem.
La crítica d’allò que ens destrueix està marcada, llavors, amb les petjades de la destrucció. Davant l’enormitat de les tasques per escometre, cal evitar la temptació de la drecera retòrica, de l’apel·lació en forma de lletania a una Revolució que d’un sol cop ho transformés tot, o la descripció d’un origen pur i perfectament harmònic del que ens hem apartat i al que serà possible tornar simplement amb desitjar-ho.
És necessari reconèixer primer els límits de la consciència per intentar establir els límits al desenvolupament d’unes societats tecnològiques que caminen, somnàmbules, cap al desastre.
«Diuen que un poble esdevé com a tal en un acte de consciència, i que aquesta, en paraules de Vicent Marqués, ha de passar de ser consciència fosca a consciència plena (d’aquella que sospita que s’és una comunitat diferenciada a aquella que actua com a tal). Les manifestacions culturals típiques de qualsevol comunitat (ja bé siguen musicals, lingüístiques o en aquest cas esportistes) són les que cohesionen, doten de forma i consciència de comunitat entre iguals i és a partir d’ací on es poden establir xarxes socials més fortes i formals.»
«Els carrers als nostres pobles o a les nostres ciutats s’han convertit en espais buits de vida, del caliu de la comunitat que li donava raó de ser, per convertir-se en artèries de pas, al carrer ja no s’està com a tal, es passa de llarg. Baixar al carrer, trobar-se amb la comunitat d’iguals és cada vegada un acte més folklòric i propi de nostàlgics que una cosa real. Al carrer es baixa actualment per consumir, per anar d’un lloc a un altre i ja no per relacionar-se, per viure. La construcció dels trinquets fora de les ciutats (com La Ciutat de la Pilota de Montcada), la generalització dels carrers artificials de pilota, la prohibició cada vegada més normalitzada de la pràctica d’esports als espais públics i les altes probabilitats de ser atropellat si s’està més de cincs minuts a una via, mata cada vegada més l’espontaneïtat de la pilota i açò és un problema que pateixen més les poblacions properes a València ciutat, que estén el seu model per tot el territori.»
Article escrit per Daniel Castillejo.
+ info a: http://www.pilotaveu.com/opinio/6705/al-carrer-de-la-pilota-o-la-pilota-al-carrer-per-daniel-castillejo
Ha sigut membre fundador del Grup d’Estudis Mediambientals de la Safor (GEMAS) i del Centre Excursionista de Ròtova el 1982.
Paco Sastre és, de formació acadèmica, Farmacèutic i Enginyer químic. És una persona amb una llarga trajectòria de lluita contra les agressions al medi ambient comarcal. Fou membre fundador del Grup d’Estudis Mediambientals de la Safor (GEMAS), i també del Centre Excursionista de Ròtova el 1982, una entitat modèlica no tan sols en el món excursionista sinó també pel que fa a les activitats de divulgació i defensa de la natura. A banda de comprar terrenys d’alt valor ecològic com el barranc de les Galeríes, una de les primeres actuacions d’aquest Centre excursionista fou iniciar, amb la col·laboració d’altres rotovins igualment convençuts, una campanya en defensa de les aus rapinyaires que intentava protegir particularment una parella d’àguiles de panxa blanca que nidificaven al terme de Ròtova i que estaven amenaçades pels colombaires de la Vall del Vernissa. Aquesta campanya tingué un gran ressò en la Safor perquè utilitzà no tan sols diferents mitjans de comunicació sinó també, i de forma novadora, elements de marketing com samarretes i pegatines que tingueren una gran acollida i ajudaren a ampliar el missatge. Afortunadament, aquestes àguiles, 30 anys desprès, segueixen nidificant al mateix lloc.
La tasca directa que realitzà Paco en favor de la fauna fou també memorable. La seua casa, de fet, fou un xicotet centre de rehabilitació per a la fauna comarcal. Per allí passaren àguiles, xoriguers, mascarells, mussols, falcons, gamarussos, esplugabous, colobres de diferents espècies, eriçons i molts altres animals que trobaren a través d’ell la via per a retornar a la natura.
Paco sempre ha estat un enamorat de la natura. Col·laborà activament, com a membre del GEMAS, en l’organització de les Jornades del Medi Ambient a la Safor, les quals, amb la primera edició en 1984, ara fa 30 anys, mostraren al públic comarcal els valors ambientals de la comarca de la Safor, valors que en aquell moment eren uns grans desconeguts.
Igual d’actiu fou en la defensa del Racó del Duc, amenaçat als anys huitanta per urbanitzacions en la serra de la Cuta i pel projecte d’una carretera que es volia construir per a comunicar amb ella el Comtat amb la Safor. Fruit d’aquesta tasca d’estudi dels valors naturals del Racó del Duc fou el llibre “El Racó del Duc a peu: un itinerari de la natura” escrit amb els altres membres del GEMAS i editat per la aleshores recentment creada Agència Valenciana del Medi Ambient. Realitzà al seu Laboratori de la Farmàcia de Ròtova els diferents Anàlisis d’Aigua , tant del riu Serpis al seu pas pel Racó del Duc, com d’altres Fonts de la Safor, que permeteren en alguns dels casos, donar l’alerta als corresponents Ajuntaments, per no ser aigües adients per al consum humà.
També participà activament, durant el 2002-2003, en la coordinació de diferents associacions comarcals per a crear la Plataforma per Sant Jeroni de Cotalba, amb l’objectiu que s’obrira al públic aquest Bé d’Interès Cultural que durant anys estigué tancat, contravenint allò disposat en la llei.
Participà en la Plataforma pels pobles de la Safor, des de la seua aparició, a 2004, en l’època en què aparegueren nombrosos projectes d’urbanitzacions amb camp de golf a la comarca.
Publica: http://pelspoblesdelasafor.blogspot.com.es/
Si de algo estamos seguros, es de que el Gobierno español no pasa por sus mejores días. Inmerso hasta las cejas en un pantano de corrupción e incapaz de resolver, por un lado, la remodelación planteada por el soberanismo y, por el otro, los acuciantes problemas económicos, que ahogan a sectores cada vez más amplios de la población súbdita, teme que su falta de credibilidad y su impotencia terminen en una crisis de Estado que, ante una reacción popular que no se limitara a votar, podría tener consecuencias perjudiciales.
El Estado se está endureciendo. Como prueba, el intento de Interior de crear un fichero de personas arbitrariamente calificadas de “sospechosas” y la sanción a una Ley de Seguridad Ciudadana que da manos libres a la policía para reprimir cualquier movimiento de protesta callejera. Frente a quienes se proponen reformarlo constitucionalmente, o incluso “democratizarlo” para salvarlo, hay un sector político que pretende acorazarlo con toda clase de medidas represivas. Tras él se esconden la mayoría de poderes fácticos con mucho que perder en la crisis. Les ha entrado pánico y por eso el Estado se dispone a dar un golpe de timón; con este objetivo está preparando el terreno. Los medios de comunicación fueron los primeros que se entregaron a la tarea, mucho antes que la policía y los jueces. Hace tiempo que circulan noticias fantásticas sobre misteriosos viajeros internacionales, mensajeros de la anarquía, así como otras del mismo cariz alarmista tendentes a criminalizar el único medio opaco al Poder que existe (escandaloso de por sí): las casas okupas, los ateneos libertarios y los centros autogestionados.
El mensaje es claro: o nosotros o el caos. Los estrategas del Poder no creen que los libertarios y okupas sean sus enemigos más temibles, aunque tengan en mente el ejemplo de Can Vies. Bien al contrario, para ellos son un eslabón lo suficientemente débil como para servir de chivo expiatorio, una especie de aviso para navegantes. El burdo montaje del juez de la Audiencia Nacional, Bermúdez, no es una simple maniobra intimidatoria contra ellos y los posibles conflictos que puedan suscitarse en la defensa del Banc Expropiat de Gracia, amenazado de desalojo inminente. No hace falta leer entre líneas. Las detenciones de una docena de jóvenes, casi todos en Barcelona, la vieja Rosa de Foc, so pretexto de tres petardos caseros que estallaron hace dos años en sendos cajeros automáticos, actos calificados ridículamente de “terrorismo”, o el despliegue de cuatrocientos “mossos” en torno a la Kasa de la Muntanya, son hechos tan incongruentes y desproporcionados que no pueden disimular una intención infame. Ya hubo otros similares no hace mucho.
Quienes manejan los hilos de tan evidentes tramas son unos perturbados inútiles o simplemente tratan de advertir a otros –a la oposición legal– de que se dejen de monsergas, aplaudan la Ley Mordaza y hagan frente común con el Sistema. Puede que las dos cosas a la vez. La provocación a los libertarios, buena gente que no se deja amedrentar por nada, es el primer paso de una estrategia de la tensión que apunta más lejos. El Poder trata de alentar algaradas para meter miedo a la ciudadanía televidente. El Estado flojea, teme por su estabilidad, está al borde del ataque de nervios y por eso confía en que unos cuantos disturbios menores forjen la unidad del partido del orden. De seguir el ejemplo de las numerosas movilizaciones de ayer en toda la península y, sobre todo, de la enorme manifestación en Barcelona, dudamos que lo consigan.
¡Libertad a los detenidos!
Revista Argelaga, 17 de diciembre de 2014.
https://argelaga.wordpress.com/
Davant les ofensives urbanístiques per part del caciquisme de l’Ajuntament de Gandia i la naturalesa de creixement del sistema capitalista, que intenta omplir qualsevols espai d’oxigen per tal de traure “rentabilitat” econòmica i convertir espais de tots amb espais privats, hem de ser llestos, estratègics i efectius.
El cas de la platja de l’Auir, el del Racó de Tomba, la Marjal o el Parc St.Pere a Gandia son casos de resistència contra la desfeta del terme. Aquests, son casos particulars en la seua singularitat però no aïllats d’una enorme petjada de destrucció del territori que han deixat les últimes dècades amb el boom de la construcció i la terciarització de l’economia. Aquesta petjada a donat lloc a nombrosos conflictes al voltant de la temàtica territorial, en els quals pot ser important fixar-se per nutrir-se de les experiències i no caure amb erros, en pèrdua d’esforços, i per contra assabentar-se de les coses que si que han donat bon resultat.
Son molts els casos, com ara al conflicte del Parc St.Pere on es preten amb una recollida de firmes que després es portarà al Parlament, frenar alguns dels atacs al terme, no obstant, coneixem algun cas que s’haja aturar per la recollida de firmes? En açò no pretenem desmotivar iniciatives de recollides de firmes, ja que si que és veritat que visibilitzen molt els conflictes i crea cert ressó entre la gent, però s’ha de compatibilitzar amb altres pràctiques que realment mosseguen realitat i puguen parar el procés . Per altra banda també hi ha casos que s’ha despositat la confiança amb els jutjats pensant que aquestos ens donarien la raó i aturarien el procés, moltes vegades directament no s’han abraçat les aspiracions de la població, i si es el cas contrari ha sigut massa tard quan la justícia ha donat la raó a la massa mobilitzada, com es el cas de Xeresa o la Punta, on la “justícia” ha donat la raó als defensors de la terra una vegada havien arrasat les terres. En això no volem negar la lluita mitjançant la via judicial, ja que quans més fronts per on contraatacar millor, però tots sabem que dels tribunals a la justícia real hi ha un gran bot, en el qual pensem que no es deu delegar plenament per no xocar contra una paret. També s’ha donat el cas de realitzar Referèndums com és el cas de la diagonal de Barcelona o un cas més proper el que es va fer a Gandia per la platja de l’Auir , amb un intent per part de l’ajuntament de democratitzar les seues decisions. Apart que el referèndum és una pràctica que va excloure el debat i el concens per tal de trobar un millor futur per a la nostra platja i no abraçava la possiblitat de que la platja simplement no es tocarà, ja vau veure com l’Ajuntament va passar per alt totalment el projecte més votat, haguera sigut més acertat per la seua part no haver fet el referèndum directament. Per contra trobem el cas del barri de Gamonal, a Burgos, on milers de persones van donar una resposta clara a la classe política i a la mafia empresarial especuladora que pretenia construir un bulebar a un barri on les necessitats bàsiques mancaven de bon tros. El resultat fou positiu ja que el projecte es va aturar, i això dona que pensar. És un exemple que demostra que no cal recorrer a les vies que el mateix poder que recolza aquests macroprojectes, et posa a la teua disposició tal vegada per canalitzar la resposta. En aquest text no pretenem descartar les altres vies, però si com a mínim posar-les en dubte d’efectivitat i no delegar plenament amb aquestes ferramentes com a les salvadores d’aquests conflictes; en canvi pensem que el carrer ha de ser l’escena principal de trobada per a plantar cara als depredadors.
Con
A DESEMBRE: PERILL DE DESTROSSA AL PARC SANT PERE
Recorde a la meua infància un Parc inmens que ara s’ha fet petit, un món de boscs, petits turons per on regolava sobre la gespa, un laberint de pedres amb forma de caragol. Un riuet de nenúfars que protegien una aigua obscura i enigmàtica on es deixaven veure alguns peixos i i arbres verds grandissims que albergaven cants d’ocells que contrastaven amb els sorolls de cotxes i el gris del formigó que ancorava aquell petit pulmó verd de la ciutat.
Pel temps la mala gestió del parc i la falta de manteniment ha donat lloc a un parc més vell i degradat que el que la meua infància recorda…és bona tàctica abans de dur a terme un macroprojecte; pas u: degradar, pas dos: presentar un nou projecte, pas tres: revalorització del terreny. Sols en ser un poc ignorant no veus el parany i recolzes el projecte que vol dur a terme el Partit Popular de Gandia amb un parc sense turons, sinó marjes, sense arbres (que per molt que diguen que els estan transplantant a un altre lloc, els especialistes forestals ja han dit que no sobreviuran ni un 70 % dels arbres, per l’edat que tenen i la poca capacitat d’arrelar de nou), sinó amb esplanades de gespa i ciment, i això si, un xiringuito, cafeteria, qualsevol cosa que meneje diners, apart dels que ja meneja fer una obra que es calcula que superarà els 400.000€.
El divendres passat 14 de Novembre, una casserolada dels veïns del barri, organitzats amb l’assamblea veïnal mostrava el rebuig al nou model de parc que el 12 desembre –ha senyalat l’ajuntament- vol iniciar les obres. Desde xiquets i xiquetes que ara juguen al parc, joves que volen el parc tal i com és per a que el disfruten les generacions vinents, fins a gent més major que ens ha vist creixer van pegar la volta al parc sencer i finalment un membre de l’assemblea de veïns va llegir un manifest.
No permetrem que fajen de Gandia una ciutat escaparate per a l’adinerat, una obra inecessària i carissima quan tenim a gent victima dels desnonaments, la misèria, i els serveis básics cada vegada més precaritzats, per a que Torró i la resta de la màfia especuladora faja de les seues a partir dels fons econòmics que la nostra força de treball ha creat. No podem consentir que els diners es menjen el nostre Parc, perquè nosaltres tenim un cor al pit i no un bloc de cimen, i si cal plantarem cara a les màquines a desembre o quan vinguen les màquines, per això alcem la veu i cridem a tota la gent dels barris de gandia, als pobles veïns de la Safor i a la resta de comarques centrals, perquè ens fa falta quanta més gent millor, perqùe la lluita és el camí, però la solidaritat la nostra arma, perquè com a la Pobla del Duc, al Cabanyal, a Gamonal, a la Marjal, l’Auir, el Racó de Tomba… EL PARC DE SANT PERE TAMPOC ES TOCA!
L’ARBRE VELL DE MARC GRANELL NO CAURÀ I CONTINUARÀ PLOVENT I FENT BONA SAÓ, FENT CAURE AQUESTS MACROPROJECTES QUE SALVEN DINERS I NO PERSONES!!
https://www.youtube.com/watch?v=05obIR2R03o
Video realitzat per EAR producció:
